És possible que tot plegat sigui alguna cosa més que una preocupació: per molts és una clara frustració social que, davant la manca d’una explicació, con- dueix a l’exigència de responsabilitats. Els pares, i els ciutadans en general, es queixen de la falta d’exigència dels centres docents i dels baixos nivells de coneixements que abans s’adquirien amb menys anys; fonamentalment, ho atribueixen tot als professionals, és a dir, a professors i mestres per no «estar direc- tament a sobre dels seus fills» ja que consideren que el professor ha de motivar-los. Els pares esperen que els mestres ho controlin tot: que el nen es mengi l’entrepà, que li donin la medecina a l’hora exacta, que li corregeixin els exercicis i els deures cada dia, que el tinguin a primera fila per evitar que es distregui, etc.
Per altra banda, els professionals docents posen de manifiest l’escassa inversió en educació; no hi ha una institució amb edificis, mobiliari i equipament menys renovats. Es pot observar com amb la gestió democràtica s’han millorat molt els hospitals i els ambulatoris, s’han renovat i ampliat les oficines i els ser- veis dels ajuntaments, s’han multiplicat els centres d’atenció a les persones grans —la tercera edat— i el procés d’informatització de tots els serveis i orga- nitzacions és evident en els darrers anys, excepte a l’escola. Per l’escola, els pressupostos són escassos i no s’hi poden aprovar quantitats extraordinàries. Els centres docents privats no van gaire millor que els públics ja que, encara que possiblement tinguin una aula d’informàtica, continuen treballant en aules amb pupitres, pissarra i guix; no hi ha diners per abandonar el guix i la seva molesta polseguera, i disposar en totes les aules d’allò que qualsevol llar o oficina empresarial o de ventes gaudeix: un panell blanc per a rotulació i esque- mes, un videotelevisor activable en qualsevol moment, i un ordinador per exe- cutar programes de manera individual o col·lectiva a través del televisor i de l’equip de so múltiple. Certament, totes les generacions precedents han après amb el guix i la pissarra, amb el llibre i la llibreta, i escoltant moltes lliçons del profesor; però, aquells alumnes no vivien en cases amb televisor i videos diaris, amb ràdio i música contínua, amb consola de jocs i ordinador personal i de na- vegació en xarxa informàtica integrada, etc.; en definitiva, les actuals cases res- ponen a l’oferta i a la realitat social i comunicativa, i l’escola és la que està fora de la seva època.
Pels responsables públics, polítics i administradors, cal assolir el projecte idealista que destaca la dignitat de la nostra societat proclamant la igualtat dels ciutadans en l’accés a l’educació. Aquest accés generalitzat a l’educació, que s’inicià a Espanya a mitjan segle XIX, fou un clar objectiu de la Llei d’instrucció pública de l’any 1857 —l’anomenada Llei Moyano—, que fou impulsada pels liberals progressistes en un govern liberal moderat. La instrucció pública es va generalitzar i va beneficiar tots els ciutadans. Durant més d’un segle ha augmentat de manera progressiva la població escolaritzada i els anys d’escolarització —s’ha passat de quatre anys a sis, de sis a vuit i de vuit a deu. També, s’ha generalitzat l’ensenyament secundari com a ensenyament bàsic, i s’ha passat de les tres hores de classe diàries del segle passat a les cinc hores o sis que actualment reben tots els nens i joves fins als setze anys. Paral·lelament, s’ha reduït el nombre d’alumnes per classe —de setanta alumnes a quaranta, de quaranta a trenta, i a vint-i-cinc en l’educació primària— i s’ha incrementat el nombre de professors —d’un professor per cada grup classe, ara hi ha quatre mestres per cada tres classes en l’educació primària, i més de dos professors per grup classe en l’educació secundària. És indubtable que la despesa en educació ha augmentat de manera progressiva i que una gran quantitat del pressupost econòmic d’educació s’ha destinat i es destina als sous de mestres i professors, i sembla racionalment impossible que pugui créixer il·limitadament. L’empresa educativa sembla destinada al col·lapse: la despesa en educació ha augmentat, el nombre d’alumnes i el temps d’ensenyament també ho han fet, però els resultats d’aprenentatge han quedat estancats i, per tant, no justifiquen l’increment de la despesa pública.
L’ESCÀS INTERÈS PEL CONEIXEMENT
O PER DETERMINATS CAMPS DE CONEIXEMENT
Potser això expliqui els assumptes que preocupen ja exposats. Hem posat l’escola a la graella de les empreses competitives ja que estem en un sistema social i econòmic competitiu. Encara que el sistema escolar ha posposat uns anys el sistema selectiu, al finaltzar la comprensivitat, a partir dels setze anys, es con- serva la selectivitat. Els alumnes tenen més possibilitats si obtenen millors puntuacions i les estratègies d’aprenentatge dels alumnes van descobrint que el més important és treure una bona nota i que si es dediquen a aprendre i a comprendre, deixen de memoritzar i perden nota. És lamentable, és la mort del coneixement i el plaer de conèixer, allò que parlàvem abans i que posàvem a les mans del professor entusiasta i estudiós.
Text complet de La Qualitat de l'educació : preocupació i retòrica
Teixidó i Planas, Martí
Activitat
| 14 I | T9 | Lectura. Notes i comentari d’algun punt per llegir al seminari. La qualitat de l’educació. Preocupació i retòrica, per Martí Teixidó (22 p) | 60’ |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada