Professors i professores, adults amb cultura integral, referents per als joves

 

Professors i professores, adults amb cultura integral, referents per als joves

Des catorze als divuit anys d’edat els joves de la nostra cultura fan el procés que la Il·lustració va fer en la nostra cultura occidental. Tot allò que es va aprendre de forma sensorial i sombòlica roman però tot allò que es va aprendre de forma mítica, amb més emoció i simbolisme  s’ha de passar per la pedra de la raó. Un debat racional que difícilment es pot fer amb els pares i sí amb els companys i col·legues, de forma espontània o suscitat per uns altres adults, professores i professors amb els qui no hi ha dependència afectiva. Als pares se’ls ha de discutir tot a l’adolescència per provar la consistència de tot allò que els han dit i ensenyat. Segueix un temps de distàncaiment, aparent, i es retorna a allò que s’ha trobat consistent per a viure. Tanmateix en paral·lel a la racionalització hi ha una emocionalitat romàntica desbordant: somnis, idealitzacions, heois/heroïnes.  L’escola o institut és avui el lloc comú on tots els joves d’avui han de poder desenvolupar aquests processos de racionalitat i d’emocionalitat que no han de fer-se a banda del coneixement científic, filosòfic, artístic. Quan els joves no troben oportunitat en aquest lloc comú, es munten el seu grup de subsistència sovint amb col·legues de  l’institut però fora d’hora i de recinte escolar. A falta de guió es recorre als decibels musicals, a la riota burlesca de persones, a audiovideos provocadors, a provatures alcohòliques o, en casos extrems, a consum de substàncies psicotròpiques. Tot per sortir de l’avorriment, una resposta de l’animal humà quan l’activitat està massa per sota o massa per sobre de les pròpies possibiitats. D’entrada és una defensa, una reacció a sortir de l’estat però pot esdevenir avorriment agressiu per desequilibri extrem entre màxima capacitat i mínim estímul. L’avorriment agressiu va contra un mateix (lesions, drogues) o va contra altres (destrucció de mobiliari urbà, assetjament).

 

L’escola o institut és avui el lloc comú de tots els joves. Els professors, dones i homes de cultura, són un referent habitual alternatiu. Els temes de ciència, cosmovisió, sentit de la vida autoconeixement i creació artística de bellesa són molt importants en l’educació personal en un context de grup d’iguals on aprenen a exercir la llibertat front els adults. Llibertat de pensament amb competència per contrastar amb el coneixement científic consistent i la realitat social diversa. Avui, els mitjans de comunicació de massa i l’accés a internet forneixen constants estímuls i provocacions per parlar-ne, sols entre els col·legues, o bé acompanyats d’adults que no dogmatitzen i amb els qui poden confiar per la seva equanimitat i acció desinteressada.

 

La il·lustració amb referents humans històrics és molt adequada a l’adolescència. Admirables científics com Pierre i Marie Curie (i en aquest cas, home i dona). Grans aventurers com Amundsen. Exploradors com Livingstone. Missioners i metges salvadors de vides com Schweitzer. No-violència activa per la justícia com Gandhi. Viure el silenci del desert com Foucauld. L’escola o institut hauria de presentar biografies que puguin suscitar una vida amb sentit sens perjudici de parlar dels petits mites del moment difosos per comunicació de massa (esportistes, cantants, músics). A través dels mitjans de comunicació ja els n’arriben d’altres: futbolistes, cantants, models, influencers... I a través dels programes escolars ja els son coneguts: Alexandre el Gran, Napoleon, Hitler o Stalin.   És obrir-los opcions de sentit de la vida que entusiasmin per decidir lliurement.

 

 

En conclusió

 

Penso que la publicació d’El Poema de Vat Xan, del professor Mussons és una iniciativa i recurs molt interessant per als docents, per a tots: d’educació infantil, primària, secundària, professionalitat i  batxillerat. Però entenent la intenció de l’autor, la finalitat és donar una formació científica, filosòfica, religiosa, humanística i artística integrada a tots els alumnes. Per això no m’he limitat a presentar el llibre sinó que he considerat adequat fer  una introducció, oberta, al tema i a les possibilitats de desenvolupar-ho per tot professor. La professió de professor és substantiva i l’especialització és adjectiva. Aquest és el motiu pel qual es fa referència a dos autors que aporten coneixement des diferents perspectives amb obres prou actuals com per auto formar-se. Els col·legues professors en posaran d’altres en comú. Si no hem desenvolupat aquesta orientació integrada, ha estat perquè pocs han estat formats de joves i honestament no poden entrar en aquest temes. El mateix Mussons, enginyer informàtic va decidir ser professor, i podia ser-ho amb el títol d’enginyer però va estudiar ciències físiques, matemàtiques va viatjar i va gaudir de la bellesa de l’art lliure de determinacions interessades.

 

 

“No sé exactament què és l’art, ni crec que calgui tampoc tenir-ne una definició precisa. M’he endinsat molt i molt en les manifestacions que s’autoanomenen artístiques, però la majoria d’elles no tenen gaire interès per a mi. No sóc historiador de l’art, i per tant, no vull perdre el temps contemplant experiments fracassats, com deia el senyor Hussein. Tanmateix, al llarg de la vida m’he trobat amb unes poques obres d’art que m’han comunicat realitats d’una manera completament nova. Amb aquest art he après realment a través de l’emoció intensa experimentada davant d’uns símbols que ell m’ha transmès i amb els quals he arribat a un coneixement que no podia ésser verbalitzat de manera convencional. Aquest és l’art que m’ha trasbalsat i que ha anat canviant subtilment la meva existència.” El poema de Vat Xan", Antoni Mussons,professor de física.

 

 El Poema de Vat Xan. Introducció.

 

Cal saber de què parlem, especialment davant d’estudiants però també cal fer-ho amb didàctica. διδακτικός, mostrar, ensenyar.  L’obra que teniu a les mans n’és un exemple. S’expliquen realitats complexes de manera planera.  Alumnes de setze anys poden llegir-ho per ells mateixos i parlar-ne després. Amb alumnes de dotze anys podem llegir col·lectivament unitats i parlar-ne. Amb alumnes de primària, si tenim presents les diferents unitats, trobarem relació amb temes curriculars o bé, introduirem lliçons ocasionals en dies singulars  (el primer o darrer dia de trimestre, un dia d’una elevada absència o amb ocasió d’una informació d’actualitat).  Hem d’afegir els recursos àudiovideo disponibles a la xarxa que cadascú trobi més adequats. Els alumnes també poden associar a documents vistos i proporcionar recursos. El professor es pot arriscar encara que no el conegui i si no es favorable (n’hi ha de màgics, supersticiosos, ridículs) farà les observacions i raonaments oportuns.