dissabte, 28 de gener de 2012

L'aprenentatge escolar ha de contribuir al lleure i la cultura personals, no consum anòmic massiu.

I ARA QUÈ, URBANITA?

Embolics amb Botox

Em despisto per les tones de televisió porqueria del TDT buscant algun programa d'animals, on si és possible no aparegui cap humà. Endebades! A part d'alguns dels canals municipals resistents, tota la resta tenen poca cosa digna: ràdio encoberta, sobredosi esportiva, el voluntarisme aparentment benintencionat de TV3 i xiscles a l'engròs. A falta d'animals salvatges, els programes tipus Sálvame són els menys rutinaris, sobretot quan no tens ni idea de qui són totes aquelles criatures desesperades que s'indignen per greuges que fins fa poc haurien provocat més d'un duel. N'hi ha una que és més famosa que el Messi, però tan vulgar com les respostes de l'astre argentí quan l'entrevisten després d'un partit. Davant les audiències dels programes de xafarderies, intento esbrinar com un arqueòleg els ressorts de tota aquesta tribu i la seva audiència. La gent no és tan idiota, n'estic segur.

Amb aquesta premissa accepto que tota la història de la humanitat és el producte d'una sèrie d'embolics, des de la pèrdua del jardí de l'Edèn fins a les cuites de la Ilíada. Qui manaria a Paris raptar Helena, endur-se-la a Troia i provocar la batalla més famosa de la humanitat? Per què Menelau no es va buscar una altra dona i va preferir demanar ajut al seu germà, que va convocar els guerrers i herois colossals: Àiax, Ulisses i, sobretot, Aquil·les, que va haver de patir, així mateix, la sostracció de Briseida per part d'Agamèmnon, que es veu que no tenia prou brega amb les banyes del seu germà.

Podríem continuar per molts altres exemples. Per què el cavaller de màxima confiança del rei Artús, Lancelot, havia de prendre's tantes confiances amb la reina Ginebra? El que em preocupa, però, és saber si tots aquests safarejos dels programes televisius no són la llavor de les nissagues mitològiques i les epopeies del futur. Impossible de creure quan veig tantes quantitats de Botox! David Castillo.


Xafarderies que entrenen individus que potser no han arribat a persones (cultura i lleure personal, escollit) per la pena d'escola que varen tenir, entre d'altres causes. ¿O és que si haguessin tingut dos, solament dos mestres potents i compromesos/es en la seva llarga vida escolar, serien tan encantats?

Hi ha persones amb pocs anys d'escola que potser tenen més criteri a l'hora de seleccionar programes de TV. (Deixem de banda el cas de la gent molt gran d'edat que estant sols, troben una imaginada companyia)

I ja ho veieu. Messi pot ser bon futbolista, però no cal escoltar-lo, de moment. Com que marca gols, ningú es pregunta si va ser un fracàs a l'escola. Martí Teixidó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada