«Hay un desmantelamiento de la Universidad disfrazado de revolución pedagógica»José Luis Pardo (Dom, 09/05/2010)
- Usted es contrario a las recetas más comunes sobre la enseñanza universitaria y defiende la autonomía del saber frente a quienes tienen una visión más instrumental de la formación, orientada al ámbito laboral y a las necesidades del mercado.
- Yo creo que es al revés, es decir, creo que son ellos, los que orientan la formación superior al ámbito laboral, quienes se han salido de las recetas comunes. Desde que la Ilustración inventó la Universidad y la escuela pública, éstas han sido lugares donde, por así decirlo, los niños y los jóvenes se mantenían a salvo de la urgencia de la necesidad inmediata o de lo que ahora se llama el «mercado laboral», cosa que para los que pertenecen a los sectores menos favorecidos ha sido esencial en su batalla contra la desigualdad económica. Los conocimientos adquiridos en el espacio de la escuela y en régimen de igualdad de oportunidades podían modificar la trayectoria biográfica de los desfavorecidos cuando se integraban en la sociedad. Antes de la Ilustración, por así decirlo, los niños y los jóvenes, si es que puede hablarse de tal cosa antes de la Ilustración, estaban mucho mejor adaptados al «mercado laboral», en el que ingresaban en cuanto estaban físicamente maduros para hacerlo, pero también estaban adaptados a la tiranía y al despotismo. Y da miedo que esto mismo suceda cuando se acabe de desmantelar la Universidad Ilustrada para instalar en su lugar esta otra formación laboral acelerada. Yo creo que la Universidad está al servicio de la sociedad, y que si la sociedad necesita puentes la Universidad tiene que proporcionar los ingenieros capaces de construirlos, de modo que no se caigan a la primera tempestad; pero para eso tienen que aprender a ser ingenieros, es decir, no atender a las expectativas, caprichos o ansiedades de la sociedad, de los políticos ocurrentes, del mercado laboral, de los analistas financieros, o de su familia, sino al coeficiente de torsión del acero, a la resistencia de los materiales o a la densidad del cemento. Y lo mismo vale para el Latín, que también hace un servicio a la sociedad. Esto es lo que yo llamaría «autonomía del saber», y diría también que sin un saber autónomo la Universidad no puede ser útil socialmente.
Em temo que a la Universitat (institució que ha d'abastar la universalitat del coneixement i avui també la diversitat de cultures), malgrat tanta retòrica, tots seguim essent els mateixos, llevat que hom faci una reflexió en profunditat. Hem d'incorporar tecnologies de la informació. I Tant! Però amb criteri pedagògic. Encara més important, hem d'incoporar continguts de comunicació de masses -que no és el mateix encara que molts ho confonen-. Jo he fet elaborar el coneixement als estudiants amb el suport de blogs i la producció de portafoli que ha de ser la producció pròpia, elaborada, disponible per a fer la prova presencial on es demana pensament i no solament memòria. Hem posat mostres de vídeo; hem donat enllaços de portals web. Però en tot moment hem procurat donar una estructura de coneixement que cada estudiant acaba d'omplir amb pensamengt propi, amb la seva iniciativa, que n'hi ha de posar. M'expliquen estudiants que algú pot omplir el temps de classe amb quatre o cinc vídeos, un darrera l'altre, que expliquen nomativa legal com a pedagogia, que no estan habituats a compentar un text en tres punts (ressenya, contextualització i elaboració pròpia). I el que em sembla més greu: després de comptar tantes hores de currículum i de fer horaris tant complexos i variants, una classe programada de 17 a 21 hores es converteix en 17:30-19 h i 19:30-20:30 h. I ara, un dia és festa no prevista, i ara, un altre dia fem una cerimònia o portem un professor estranger que ja és interessant solament pel fet de ser estranger.
Sí, professor Pardo. Jo sóc pedagog de la Il·lustració. Pedagogia derivada de la fi de l'educació, de la filosofia de la raó del judici i de l'ètica de Kant. Compatible amb el naturalisme de Rousseau que va desenvolupar científicament Claparède i van seguir Vigotski i Wallon. Pedagogia experimentada amb coneixement de l'infant i del jove i del coneixement .Compatible amb el culturalisme de Platon actualitzat per Spranger. Compatible amb la socialització necessària i l'educació democràtica practicada per Decroly, exposada per Dewey.
Sí professor Pardo. No hi ha contradicció entre la pedagogia narrativa d'Homero que presenta el model d'humà a imitar, diversos models: Ulisses, Penèlope i Telèmac, Aquil·les i Paris; de Raimon Llull amb Evast, Aloma i Blanquerna i la pedagogia del treball coperatiu dels mestres Freinet, Célestin i Élise o de la pedagogia per a adolescents d'uns mestres professors de casa, Josep Costa-Pau i Magda Planelles que no endevades van posar a l'escola el nom de Súnion. T'evocaré oh Súnion...! Sistemes pedagògics, diversos, adequats a l'edat dels alumnes, de l'entorn, però pensats amb base científica i dirigits amb coneixement. ¿Qui posarà en dubte que en aquests casos hagi pogut articular-se la triple dimensió humana de manera integral? El desenvolupament personal de base biopsicològica, el desenvolupament social amb participació a la polis i el coneixement i la cultura que és la llibertat de pensament i de voluntat. No hi ha contradicció si no es renuncia a la cultura i a la dedicació esforçada. Encara ens queda la pedagogia; això què es veu i sent és pura retòrica. Martí Teixidó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada