T 14

22 I	T10	PISA 2009. Presentació de resultats de Catalunya. Presentar i comentar una o dues diapositives, seguint l’esquema del model donat.	40’
23	T14	Anàlisi semiòtico-comuniactiva “Black or White” Impressions i Explicacions. (després de visionar el vídeo 11’). Preparació per a la classe.	40’
24 E/I	T14	Explora, descriu i explica una de les escoles suggerides o una altra que coneguis que ha iniciat un efectiu canvi de model que pot incorporar TIC i MCM en la seva organització.	90’

LA PEDAGOGIA FREINET

La pedagogia del mestre Freinet és la pedagogia que incorpora a l’escola els recursos i tècniques disponibles a la societat moderna. És sempre una renovació de la pedagogia a partir de l’anàlisi de la societat atès que a l’escola s’ha d’aprendre la cultura i les formes de treball de la societat on es viu. Així, es parteix de principis sòlids, universals, coneguts per la ciència però es concreta en tècniques possibles amb la disponibilitat de determinats recursos segons el context on viuen els alumnes. Això ja ens anticipa que si Freinet desenvolupava la seva acció docent en un context rural, els mateixos principis i pràctiques tindran una concreció diferent en un context urbà, o en un context diversificat per la procedència ètnica i cultural dels alumnes.

Ressenyem de manera directa les tècniques i propostes pedagògiques de Freinet i tot el moviment al redòs de l’Institut Cooperatiu per l’Escola Moderna i la Federació Internacional de Moviments per l’Escola Moderna. Alhora ja esbossem una lectura actualitzada amb els mitjans i les necessitats d’avui.

El text lliure, text creatiu, fruit de les vivències i fet en temps i lloc lliurement decidits és la resposta al rígid exercici de composició escrita tant important a l’escola francesa. El text lliure incorporava expressions i maneres de dir analitzades i escrites a classe i per tant no era un acte espontaneïsta. No podem en aquest cas pensar en el text lliure tal com es va desenvolupar a moltes de les nostres escoles els anys setanta o vuitanta on no hi havia aquella tradició exigent en l’expressió escrita. El text lliure sense una activitat prèvia de llenguatge molt acurat pot esdevenir una pèrdua de temps i de fet un acte sense interès per a l’alumne. Avui hauríem de convidar els infants de sis anys a escriure en una d’aquestes llibretetes boniques que els regalen les àvies, als minyons de deu a dur un petit bloc de butxaca de notes de camp per recollir observacions que donarien contingut als seus textos setmanals.

El llibre de la vida, aquell recull de textos i il·lustracions fets a partir de l’observació de les sortides al camp conduïdes pel mestre. Es basa en els passos formals de Decroly: observació, associació i expressió. L’expressió és estimulada a partir de l’observació, és enriquida a partir de la intervenció del mestre i queda compromesa per participar en una activitat cooperativa de tots que serà motiu de satisfacció. No hi pot faltar la part de ningú. Si alguns no aporten textos tan reixits poden ésser uns excel·lents il·lustradors. Avui, les possibilitats són immenses amb processadors de textos, imatges insertades, les facilitats de fer còpies i d’establir una edició periòdica regular que canalitza activitats d’aprenentatge habituals i no sols com a una activitat extraescolar o especial de Sant Jordi.

La impremta escolar comporta un total canvi en el mètode de lectura escriptura. Introdueix una motivació quasi màgica en obtenir d’immediat el text imprès, obliga a una atenció analítica lletra per lletra, fomenta el treball cooperatiu i la realització al servei de tota l’escola. Avui és tot molt més senzill que la impremta o la multicòpia amb gelatina. Es perden unes possibilitats però se’n guanyen moltes d’altres. Avui, amb l’ordinador i mida engrandida de la lletra els infants poden escriure tan bon punt llegeixen, amb independència de la maduració grafomotriu. És una qüestió d’opcions; mentre concentrem els ordinadors de forma escolàstica a una aula fem de la informàtica una activitat mítica per comptes de posar un mitjà i unes tècniques al servei de l’expressió, comunicació i càlcul, un mitjà al servei de la creativitat de l’alumne.

La fotografia i el cinema, van entrar a l’Escola Moderna els anys cinquanta. Avui amb prou feines es fa lectura de la imatge i el llenguatge verboicònic no s’ensenya. Fa anys que qualsevol infant rep una càmera fotogràfica als vuit anys, veu cinema i televisió a desdir, escolta música tothora. Quan arriba a l’escola, tot això que forma part de la seva vida, no troba un aprenentatge dels usos culturals que en pot fer.

La ràdio i l’electròfon avui tan a l’abast de tothom. Poques escoles avui ensenyen a escoltar un breu informatiu oral de la ràdio, pura audició de llenguatge sense imatges. Tots els infants tenen accés a enregistraments sonors, la majoria d’adolescents disposen d’un walkman que volen dur per lluir de la seva música però no ha estat incorporat a la classe d’anglès per a individualitzar l’aprenentatge i projectar-lo en breus estones fora del temps escolar.

Les màquines d’ensenyar eren capses de cartró (capses de sabates) amb una finestra que contenia un enrotllat de fulls on s’hi havien seriat problemes o operacions aritmètiques seguint les regles de la instrucció programada amb la seqüència estímul – resposta. Això permetia el treball autònom de l’alumne mentre el mestre es dedicava a atendre d’altres alumnes. Avui els programes d’ensenyament instruccional assistit per ordinador podrien i haurien d’estar disponibles a tota escola i a qualsevol hora, a l’aula o a l’espai interaules. Però si el problema de fa uns anys era la falta d’ordinadors hauríem avançat si entenguéssim que no són les tecnologies de la informació que canvien l’ensenyament sinó la iniciativa pedagògica que en dissenya l’ús. Ja haguéssim pogut avançar disposant en suport paper dels repertoris ben seqüenciats segons dificultat de problemes i operatòria. Els alumnes ja podrien aprendre autònomament, al seu ritme; que la màquina li doni els resultats és interessant però és accessori. Hom ha d’entendre que la tècnica pedagògica és la seqüenciació de l’operatòria i problemes ben programada, no la màquina que ens ho serveix.

El pla de treball setmanal de cada alumne comporta la seva definitiva implicació en l’aprenentatge. Pot projectar més o menys i té a l’abast certes eleccions però allò que el compromet és fer ús de la seva llibertat i aprendre. D’altra banda, aquesta tècnica va nèixer en una escola de poble quan acollia infants amb problemes socials i orfes refugiats de la guerra incivil espanyola. Es completava amb el consell de cooperativa, una forma d’assemblea de l’escola de Decroly, atès que bona part de les activitats de cadascú es feien en equip amb d’altres i en depenia el treball de tots.

La correspondència escolar, derivada de la impremta escolar i possible pels contactes de col·laboració entre mestres renovadors que estableixen una xarxa d’escoles ja a finals dels anys vint. Els textos escrits a una escola tenen un nou i superior valor a una altra escola que els rep. Els infants s’afanyen a llegir, a localitzar a l’atlas de geografia, a comparar les reproduccions de plantes i cultius d’una altra comarca amb les de la pròpia. El coneixement assoleix el màxim significat i incrementarà la motivació fascinant per conèixer països diferents als que no hi poden anar però que podran conèixer a través de llibres o de reportatges cinematogràfics. Avui, coneixem comptats casos de correspondència escolar. Afortunadament a través de ONGs s’han potenciat iniciatives d’intercanvi entre escoles tot i que s’ha de fer amb tacte ateses les diferències d’equipament i recursos. Mentre les nostres escoles disposen d’ordinadors i vídeo i poden enviar enregistraments i realitzacions multimèdia amb material imprès i il·lustrat a color, hem vist produccions d’escoles andines d’àrees rurals on no hi ha arribat l’electricitat, totalment realitzades a mà amb unes sanefes i acoloriments, amb una lletra de la millor caligrafia que deixa astorats els nostres alumnes. Ja està bé que es facin conscients que les disponibilitats tecnològiques per elles mateixes no poden substituir el treball metòdic, continuat i amb voluntat de perfecció i que si podem completar-lo amb tecnologies de la informació és quan assolim unes realitzacions inesperades i tan brillants com les que ofereix la societat de consum. La diferència és però que participant-hi hem fet el nostre aprenentatge.

Els mètodes naturals aplicats a la lectura, al càlcul i al dibuix es fonamenten en la possibilitat d’assaig i error que sempre fa l’infant en el seu aprenentatge. Tot infant arriba a caminar, tot infant acaba menjant bé amb cullera sense embrutar-se i es que ningú li exigeix que ho faci bé des del primer dia. Observem com tots els infants (llevat dels impedits) caminen, quasi tots els infants parlen al seu temps però quan es tracta de llegir i escriure, activitat especialment tecnificada per l’escola, n’hi ha uns quants que no ho assoleixen fàcilment tot i coincidir que tenen bona capacitat personal. Per què llegir i escriure, operar arimèticament o dibuixar s’han d’aprendre primer amb unes regles? I Freinet, en aquest cas clarament Célestin i Élise, la seva muller també mestra, inicien el mètode natural de lectura invertint el procés que segueix l’escola. L’infant té necessitat de comunicar-se amb els adults i també s’expressa per escrit amb dibuixos i amb el grafisme. L’adult li escriu amb codi lingüístic allò que l’infant ha comunicat com a vivència. I l’infant ho recorda i davant d’aquell dibuix amb l’escrit del mestre, reprodueix la comunicació que amb el temps podrà llegir. Això comença com a assaig i error als dos o tres anys i els nens llegiran als cinc anys. Si fa o no fa com aprendre a parlar que comença amb sons i guturalitzacions ben divertits. Si la mare parla al seu fill, ja abans de néixer, amb cadències regulars, aquest infant sent i sentint comença a aprendre a parlar. Si ha començat a escoltar, regularment, si els adults li parlen regularment, parlarà als dos anys. La descoberta dels mètodes naturals no ha estat prou considerada. Es tracta d’estimular el desenvolupament natural, de crear un ambient propici, no d’establir un currículum escolar per al Parvulari seqüenciant objectius analítics i anar comprovant amb llistes de control el seu assoliment. Això no aporta massa res als infants ben dotats i ofega el desenvolupament dels infants inicialment endarrerits per maduració més tardana o per procedir d’entorns mancats de les necessàries interaccions. Quant al càlcul viu, els mètodes naturals suposen recuperar l’activitat primigènia humana de fer activitats empíriques de recompte i de mesura de magnituds contínues i discontínues per després traduir-les als signes numèrics i a les operacions aritmètiques universalitzants.

La biblioteca de treball i els fitxers de treball individual. És coneguda la frontal oposició als llibres de text des dels primers anys vint quan Freinet inicià la seva activitat de mestre i ja al 1932 s’inicia la Biblioteca de Treball, una sèrie de llibrets monogràfics editats com a alternativa al llibre de text. Són publicacions per a la biblioteca de l’escola, a disposició dels alumnes però no per a que els compri cada alumne. En la mateixa línia els mestres de l’Escola Moderna confegeixen tota mena de fitxes d’exercicis de llenguatge, de matemàtiques, d’observació, de lliçons de coses. Són la guia per a l’aprenentatge autònom de l’alumne que podrà pensar per ell mateix sense sentir-se pressionat per la pregunta del mestre o per la impaciència de companys més llestos en la resposta. Avui tot això ho veiem explotat per les editorials de llibres de text fins al punt que llibres i quaderns de treball es confonen, estan pensats perquè s’hi escrigui i siguin d’un sol ús. Són tot el contrari del que havien projectat els mestres de l’Escola Moderna; són materials que pot aplicar qualsevol que no sigui ni mestre però d’aquests exercicis no en queda res de sòlid. Avui això ens ha de dur a fer treballar els infants a la biblioteca escolar i a d’altres reduint les llargues explicacions de classe, a incorporar llibres que serviran per després de l’escola: atlas, mapes, guies de natura, anuaris, enciclopèdies... i l’accés a tota mena d’informació a través de thesaures i cercadors telemàtics. I nosaltres després de vuitanta anys encara seguim amb els llibres de text. Els llibres de text són caducs; els alumnes no se’ls acostumen a tornar a mirar un cop acabat el curs quan avui hi ha tants llibres, magníficament editats que servirien per a l’aprenentatge escolar i per a seguir consultant després de l’escola.